En una de les nostres produccions, concretament a Pluja del Nord (2011), de Leonor Miró, Hakima Naji, activista històrica del moviment feminista marroquí, ens va recordar que nomenar amb noms i cognoms és valorar. Penso el mateix.
En realitat, tot es remunta a l'escola de cinema CECC i a uns anys, entre 1990 i 1995, en què un grup d'amics i amigues ens van trobar per, entre moltes altres experiències i projectes vitals, generar i crear l’associació “Grup Cinema de l'Ateneu”. En aquella associació érem, en un primer moment, Germà Balart, Leonor Miró, Carlos M. Ferrandiz, Isabel Castella, Antonio Lorenzo i un servidor. A més de fer projeccions a l'Ateneu de Cerdanyola, també vam comprar una càmera Arri BL de 16mm, un micro Sennheiser 416, un travelling dels anys 50, uns quants focus antics i diversos trípodes. De seguida, des de la vocació i la major de les il·lusions, amb aquest material comprat de segona mà, ens vam posar a filmar innombrables històries i, de fet, amb algunes d'aquestes persones i amb el suport de l’associació, va sorgir la meva òpera prima Fuente Álamo, la carícia del temps, el rodatge de la qual va començar el 1996 gràcies, també, a una ajuda que el guió va rebre al festival de “L'Alternativa” en la seva edició de 1995 i la col·laboració de “Salto de eje”.
Poc després, al novembre de 1998 i en paral·lel a la creació d'aquesta primera pel·lícula, vaig cofundar “Producciones Doble Banda”, juntament amb Albert Espel i Paco Jodar però, sempre, mantenint un vincle molt proper i molt actiu, tant amb la gent, com amb la filosofia de l’associació “Grup Cinema de l'Ateneu de Cerdanyola”. Tant és així, que al cap de poc temps i en la seva etapa més llarga, del 2001 al 2017, “Producciones Doble Banda”, en un canvi d'aire, la van formar Yolanda Olmos, Leonor Miró, Verònica Font, Isabel Castella i el que subscriu.
Així, perquè es fusiona en part amb l’associació primigènia, per la seva continuïtat en el temps i per la quantitat de produccions realitzades, és principalment a la mirada i a l'esforç de la gent d'aquesta segona etapa, a la qual “Produccions Doble Banda” deu la seva essència i el seu segell.
Són moltes les produccions i aventures d'aquells anys. Només cal esmentar-ne algunes, amb “Entrepueblos”, una associació amb la qual sempre hem tingut un vincle molt estret, van sorgir obres essencials com Vos, que sos mi hermana (2001) i Shorok (2007) de Yolanda Olmos o l'esmentada Pluja del Nord (2011) de Leonor Miró... També vam rodar Humans a Venta Micena (2007) de Germà Balart i ens vam enamorar de tota la família Gibert o Kilian Jornet, El comptador de llacs (2013) de Verònica Font en el qual amb Kilian i Eduard pugem a altures impensables per a nosaltres... Aquí podeu navegar i trobar gairebé totes les nostres produccions i aquí la majoria es poden veure en diverses plataformes, gratuïtes o de pagament.
Actualment i des de gener de 2019, amb tota l’experiència acumulada i aquest intens viatge caminat, ja sol, vaig començar una tercera etapa empresarial en la qual he adquirit tota la responsabilitat de l'empresa però sabent que amb elles, Yolanda, Leonor, Verònica i Isabel, seguiran sent moltes les col·laboracions futures, entre altres coses per la mirada que ens uneix, però també perquè han estat més de 20 anys de relació empresarial, de treball i de profunda amistat.
Pablo García Pérez de Lara
La productora (Fragment extret de la web original)
Som un grup de persones, amb idees afins pel que fa al sentir del cinema i vinculades també per l'amistat, que, des de 1998, hem dedicat una bona part de les nostres
vides a fer i produir pel·lícules.
En aquests 20 anys sempre hem treballat de forma cooperativa, prenent les decisions de forma consensuada i tractant d'afavorir tant el nostre desenvolupament personal
com d'equip.
Cadascuna de les nostres pel·lícules són, en si mateixes, una forma de fer i de pensar el cinema, una forma de fer i de pensar la vida; treballs íntimament lligats a la nostra mirada que diuen molt de nosaltres mateixos.
Poder viure d'una professió que ens apassiona és un repte personal i col·lectiu pel qual treballem tots els dies i en el qual seguim creient.
A Nicaragua durant el rodatge de 'Vos, que sos mi hermana' (Yolanda Olmos, 2001). D’esquerra a dreta.: Leonor Miró, Coquito (protagonista del documental); Yolanda Olmos, Néstor (amic, conductor i tècnic nicaragüenc que ens va salvar de moltes dificultats); Verònica Font i Pablo García.
Les persones
Com va dir el Menna Fité un amic i col·laborador incondicional de Doble Banda:
"Per què serà que després de cada rodatge t'oblides del malament que ho has passat i
només recordes les coses bones...És una putada perquè això fa que sempre acabis
picant de nou"
Doncs això!
Verònica Font
"...la meva curiositat cap al muntatge i el so són les que em porten a l'escola de
cinema. L'emoció i la passió que sento per aquest art, creix a través de les persones
que conec allà. Després dels anys, de manera suau però constant en cada projecte,em vaig sumant a la il·lusió de la productora, a una manera de treballar i a una manera de mirar, i encara que el camí és dur, les ganes de seguir emocionant-me amb els nostres projectes estan intactes."
Yolanda Olmos
L'altre dia algú em va dir que el nostre treball, millor dit el cinema, no era imprescindible per viure, i que per aquesta raó mai sortiríem de les trinxeres (en les quals sovint s'està molt a gust amb amics que parlen durant hores d'històries impossibles) no vaig saber què dir, però em vaig encendre un cigarret en primer pla i en plal subjectiu vaig llegir “fumar mata”, en pla general em vaig anar a casa pensant:-m'estic matant per partida doble.
Pablo García:
"... fins i tot abans de dirigir en 1996 el meu primer llargmetratge, “Fuente Álamo, la caricia del tiempo”, ja tenia la necessitat de fer un cinema personal i independent.
Curiosament, tots els meus primers projectes els vaig fer amb l'ajuda d'equips humans relativament nombrosos.
Últimament, amb el pas del temps, he anat polint la meva forma de mirar i de fer, fins a aconseguir apropar el procés creatiu a aquesta independència gairebé absoluta més
pròpia de l'escriptor o el pintor. Des de fa algun temps i gràcies, també, a l'evolució de les tecnologies em sento ja molt a prop del bolígraf i del pinzell."